facebooktwitter google-plusinstagrampinterest

LaFuga-web
Compartir —

La fuga

Por:

[Una sala petita il·luminada amb leds. Una taula, dues cadires, un monitor i un teclat]

- A quina hora va ser? Explica’ns com va anar la conversa.

- Devia ser un quart de quatre. Després de deixar els objectes al traster, vam anar a una terrassa per parlar, però quan vam arribar em vaig adonar que m’havia deixat el tabac al cotxe. Mentre l’anava a buscar, ell demanava. Quan vaig tornar, estava ben instal·lat amb dues ampolles i les seves respectives copes.

- Què feia?

- Mirava el mòbil. Em va explicar que en la majoria dels aparells actuals les aplicacions que et descarregues van a parar directament a la memòria del telèfon per la configuració que ve de fàbrica.

- Molt interessant. I del viatge?

- Només em va dir l’hora del vol i que havia d’imprimir el bitllet.

- Molt bé, això ja ho sabem. Res més?

- Allò del mòbil em va fer pensar en el control sobre les persones i la privació dels seus drets. Per exemple, el fet que la majoria de productes tecnològics estiguin fabricats amb limitacions de sèrie perquè no arribin mai a funcionar al nivell que, en realitat, podrien, i que s’amagui oficialment aquesta informació als usuaris finals.

- Si us plau, parla del que va dir-te.

- Llavors vam parlar de la pressió. De com el sistema estreny la gent i que, cada cop més, hi ha persones que decideixen escapar-se discretament a través de projectes personals al marge de la merda que els envolta. Tot i que també comentàvem la seva situació, vam centrar-nos en la gent que, malgrat haver escollit evadir-se igualment, opta per resistir sense fer la passa que havia fet ell. Tots aquells que preparen la gran evasió des del silenci quotidià de les seves posicions socials, des dels seus llocs de feina, des del camió o l’oficina. Vam parlar de les dificultats de fer-ho, dels condicionants que han de superar. La idea el va fascinar. I em va comentar que havia pensat en alguna cosa similar i que sempre tingués present la cullereta de cafè que Frank Morris i els germans Anglin van fer servir per a fugar-se d’Alcatraz, recordant la pel·lícula amb Clint Eastwood com a personatge principal.

- Sí, molt bona.

- La cullereta com a símbol de l’esperança que els permet seguir endavant, seguir resistint, suportant. Com a símbol del treball constant pels nostres somnis, per molt que se’ns vulguin negar com a peces del gran engranatge global que sostenim… La idea d’una fugida lenta i discreta que, abans de res, començaria sent simplement una actitud de resistència interna que dóna llum a una vida interior com la dels espies en terreny enemic.

la fuga

Una ilustración de Genís Rigol.

- Res més?

- També em va dir que el més important era divertir-se amb la lluita. Com quan un està jugant a futbol i remunta un partit. Arribar a sentir plaer en plena batalla, fer-los creure que ets idiota i que et menges els mocs, que potser ho ets i te’ls menges, però que no baixaràs els braços.

- Però això què té a veure amb el seu projecte?

- Em va comentar que faria un blog per donar veu a persones en aquesta situació. Persones que s’estiguin preparant per fugir, o bé, que ja ho estan fent, tot i que amb una discreció total. Precisament, perquè creia que els que han començat a escapar-se d’aquesta manera, aparentment estàtica, comencen a tenir ganes de compartir com ho estan fent. Va opinar que no s’aconseguirà una massa crítica suficient si no hi ha una comunicació entre els membres d’aquestes fugides lentes, però decidides.

- Perfecte. Et va demanar la teva col·laboració?

- Òbviament.

- Va esmentar alguna altra persona per a escriure-hi?

- No.

- És clar. I si ho hagués fet, tampoc no ens ho diries, oi?

- …

- A quina hora us vau separar?

- A menys deu o així.

- L’has tornat a veure des de llavors?

- Només a la pantalla. I no sé on és, si és que m’ho voleu preguntar.

- Haurem d’accedir als teus dispositius.

- Quan tingueu una ordre.

- La tindrem.

- Puc marxar? (S’aixeca de la cadira).

- Sí. Moltes gràcies.

Comentar



2013
Diseño — Todojunto